Arriba Nadal i arriben els regals als periodistes. I en aquest moment s'obre el debat anual entorn a l'acceptació o no dels regals i del que signifiquen. Hi ha mitjans de comunicació com EL PAÍS que tenen un codi deontològic que prohibeix als seus treballadors d'acceptar cap regal, sigui pel motiu que sigui. Però això és un cas aïllat. Tot i que, les institucions públiques cada vegada regalen més poques coses als informadors ( el govern balear convida una copa de cava, per exemple, i el consell de Mallorca dòna una agenda ) ara ens hem trobat amb un cas que ens ha provocat un poc de mal de panxa. Unió Mallorquina regalà ahir, a més d'una copa de cava, una televisió de plasma de 12 polsades valorada en uns 150 euros. No se sap de cap periodista que la rebutjàs i sí se sap d'alguns que no la recolliren en el seu moment i que hi anaren més tard a cercar-les, o d'altres que es varen barallar per ser els elegits i poder anar a la copa nadalenca d'UM. Els que no varem tenir la "sort" d'aconseguir-ne una ara ens penedim de no haver-hi anat, però com a mínim tenim la consciència tranquila i podem obrir el debat sobre si deixar-se "regalar" un televisor és o no ètic i si atempta contra els nostres drets a la lliure informació. És cert que la majoria d'entitats no passen d'un calendari, un bolígraf o una sobrassada... però s'han donat casos de regalar un "jamon". Qué faries tu? Haguessis agafat la tele? Contesta, i deixa la teva opinió.
4 comentarios:
Hey, super interessant, m'agrada la iniciativa. Jo també vull tornar es meus reglas, però es que no en tenc cap
Jo vull tornar la teleee, però primer que men donin una
És un debat complicat. Acceptar un regal entenent que això vol dir comprar-te és èticament reprobable. És reprobable regalar i ho és acceptar. Però també se pot entendre com un gest simpàtic, com un agraïment. No per parlar bé de la institució, d'un partit polític o d'una empresa sinó per simplement haver compartit moltes hores de feins. Uns fent preguntes, uns altres responent-les. I tot depèn també del tipus de regal, del que costa i de qui el paga. Perquè si qui fa el regal és un partit polític hauríem de tenir la certesa que aquests doblers no surten de les ajudes públiques que reben sinó del pressupost propi, de les quotes dels militants o millor encara dels sous dels càrrecs públics.
En tot cas crec que el periodista que ha tengut la sort o la desgràcia de rebre el regal pugui després influir en la línea editorial del seu mitjà de comunicació. Les línees editorials les decideixen uns altres
El problema de fons és el cercle viciós en què conviuen els polítics i molts de periodistes. La relació malaltissa que s'estableix i que provoca, entre d'altres símptomes, una pèrdua gradual de l'objectivitat i de la imparcialitat. Els polítics són una font d'informació com qualsevol altra, es mereixen tot el respecte però s'hauria d'evitar la proximitat i la companyonia que regeixen les relacions entre uns i altres, seria difícil trobar xemeples fora de casa nostra en què aquesta situació sigui tan exagerada. No obstant, tenir una bona relació amb determinats polítics ha facilitat la feina de molts de companys. Per què passar-se hores fent recerca si en deu minuts de tertúlia a un despatx o a un cafè t'arriben en exclusiva uns documents més o menys interessants?...Això però és una pràctica arriscada. Moltes de vegades he tengut la impressió que alguns periodistes pateixen una mena de síndrome d'Estocolm, deu ser l'eròtica del poder. Sempre recordaré el consell d'un amic: "Muesita, amb els polítics, ni cafè", gràcies rei, sempre l'he tengut present, fos on fos.
Publicar un comentario