Una professió perillosa

Una de les professions més perilloses és la de periodista. Ahir va morir a Beirut el periodista i diputat Gibran Tueni que s'havia identificat contra la presència de Síria al Líban i, a més, acusava el govern de Trípoli d'haver assassinat l'exprimer ministre Hariri. No és, per desgràcia, una mort aïllada. Molts de professionals de la informació han mort a la guerra d'Iraq, però també en moren assassinats a Mèxic, a Rússia o a Colòmbia. Són periodistes que han triat el camí més difícil, el de dir la veritat, allò que els poderosos s'estimaven més que continuàs ocult i amagat. Havien descobert trames de corrupció política i econòmica o havien publicat els noms dels narcotraficants i dels mafisos. Això ha estat la seva condemna de mort. A les Balears, els periodistes no moren assassinats, és cert, però també pateixen la repressió i la marginació. N'hi ha que han fet feina en els gabinets de premsa de la comunitat autònoma i que quan hi ha hagut canvi de govern se n'han anat al carrer. Després, ja sense feina, han tengut molts de problemes per trobar-ne i, finalment, alguns, han abandonat la professió. La marginació també té lloc dins els mateixos mitjans, sobretot en els públics. Els canvis de govern comporten relleus a les direccions que posen en els llocs de confiança als seus. Per tant, n'hi ha que cauen en desgràcia, com passava amb els funcionaris de l'Espanya de la Restauració. Tot això és una roda que fa que la professió periodística sigui difícil i perillosa. Aquí no ens assassinen, però n'hi ha molts que podrien contar els anys que passaren més morts que vius. D'aquestes històries se'n podria fer un llibre.