La precarietat laboral és una de les característiques de la nostra professió. Jo mateix, per exemple, vaig començar a la tele amb un contracte de “especialista sección sucesos”, una modalitat tan àmplia que va permetre a l’empresa que fes de tot. Això ha passat també a molts de companys tant a TVE com a la resta de mitjans de les Illes. Hi ha empreses periodístiques que agafen la gent amb contractes de pràctiques, per fer després de tot i molt, i no només pràctiques.
Després hi ha la modalitat del contracte artístic pensat per contractar puntualment músics o pallassos per un programa concret i que amb el temps s’ha convertit en la vertadera tapadora per tenir professionals qualificats que fan de redactors i de presentadors de programes amb horaris fixos, vacances i dies lliures. Però val més això que res, no? De qui és culpa això: de l’empresa que sap que comet una il.legalitat o del treballador que accepta la il.legalitat perquè no pot trobar cap feina més? Fins quan aquesta precarietat?
3 comentarios:
Mateu: ara sé que de què em sonava la teva cara! Quan era joveneta te vaig veure passar, com a redactor televisiu de successos, amb una instamatic, cercant un tío que havia desaparegut. Han passat els anys i n'has après molt, però la inocència encara l'arrossegues. I t'admir per això!
Ja voldria jo estar tan convençut com tu que la nostra professió recuperarà la seva dignitat (..."fins quan aquesta precarietat?"); que els periodistes podran escriure o locutar sense tenir en compte els interessos de l'empresa, pública o privada; que els titulars de les notícies deixaran de ser editorials tendenciosos (pràcticament cada dia); que na Munar mai més posarà una foto d'estudi per ilustrar una informació periodística; que els periodistes i els polítics mantendran les distàncies; que un diari -qualsevol- admetrà, encara que sigui només una vegada, que anava errat i rectificarà; que els directius de les emissores públiques seran nomenats pels seus mèrits professionals i no per les seves afinitats polítiques; que... podria seguir fins demà i tu ho saps.
Per això m'admira que cada dia perdis hores del teu temps lliure per mantenir la flama de la dignitat de la professió. Estic amb tu però crec que fas retxes dins l'aigua...
Una abraçada
Efectivament amiga això és una feinada, però val la pena quan qualcú comenta el blog. Això no deixa de ser una manera de passar el temps, de fer retxes dins l'aigua...Però i si ens unim el que pensam el mateix i parlam en veu alta de tot això que denunciam? A lo millor si ho feim ens deixaran de prendre el pel i podrem fer feina amb la consciència tranquila.
Gràcies per la teva col.laboració
fer aquestes 'retxes dins l'aigua' potser és l´única manera de ser allò ara es diu 'proactiu'...
i qui sap? si l'aleteig d'una papallona provoca el que provoca, no sabem què pot arribar a suposar la 'retxa'... sobretot si és reincident...
Publicar un comentario