6.2.06
Liquidació de llibertat
La llibertat d’expressió està en boca de tothom, tothom se n’omple la boca. Hi ha rebaixes de llibertat d’expressió. Gran liquidació. La publicació de la famosa vinyeta de Mahoma ha fet que els personatges més insospitats hagin demanat urgentment un micròfon per parlar de la llibertat d’expressió. Han dit que és un dels valors de la democràcia, que sense llibertat d’expressió no s’enten el nostre sistema polític. Que els agrada tant que l’estimen encara que a vegades els critiquin. Que si patatin, que si patatan. Però alerta, amics. Aquests que ara la defensen tant quan han tengut l’oportunitat han aplicat la censura més fèrrea. Són aquells que no ens deixen escriure el que pensam. Aquells que quan els han posat un despatxet amb un telèfon i una secretària han volgut aplicar les seves lleis de la llibertat d’expressió i l’han volguda fer callar. Aquells que ens deien “alerta amb això”, “alerta amb aquell”, “això val més deixar-ho còrrer” o “a això val més no anar-hi, no és notícia”. Com me sonen aquestes frases. Ah, estimats cesors com vos tenim presents¡¡¡¡ Tenc tantes i tantes anècdotes, que val més deixar-les per un llibre de memòries.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
4 comentarios:
Efectivament, Mateu, trob que no seria mala idea això d'escriure un llibre de memòries. Però tampoc no hem d'oblidar que en nom de la llibertat d'expressió també s'han fet algunes animalades i animalades periodístiques de les grosses.Tremol quan començ a sentir personatges que justifiquen les seves actuacions en nom de suposats valors intocables, diguem-ne democràcia, llibertat d'expressió, justícia...De fet, què en pensau, tot plegat, de la publicació de les famoses caricatures de Mahoma? I per què justament ara ha esclatat la bomba? No teniu la sensació que algú està jugant amb coses molt perilloses?
Passaran els anys i les bombes de rellotgeria que desfermen la gernació de l'estultícia són sempre les mateixes, convenientment agitades: la fam i la ignorància. El perill més gran és que els que estan tips, però segueixen essent igual d'ignorants, tinguin poder d'influència. I nosaltres, pobrets, a menjar morena...
Efectivament. No sé com eren els censors d'un temps. Però sé com són els d'avui. Que jo recordi a mi mai m'han "prohibit" ecriure sobre això o allò. Però moltes vegades m'han alertat sobre la conveniència de...Els censors d'avui insinuen, recomanen i, arribats al cas, no renoven contractes. Torn a dir que no sé com eren els d'abans però els d'avui són força perillosos perquè per activa o per passiva et conviden a la pitjor de les censures...la que feim nosaltres mateixos seguint les recomancions, advertències, suggerències i/o instàncies subterrànies dels que manen.
Una de les pitjos censures és l'autocensura. Mai li han dit al Jaume que no escrigui d'una cosa, però ell ja sap de què no vol que escrigui el seu cap o la seva empresa. I això ens ha passat a tots. No veis els diaris nostrats? Els periodistes no necessiten consignes: ja saben quines informacions -contra l'enemic habitual- afalaguen el seu "quefe". I, com els fanàtics religiosos, s'ho arriben a creure, que van be i que tenen raó.
Sobre les caricatures? Tots hauriem de ser com "Charlie Hebdo" i publicar-les (sense ofenses gratuïtes). No fer-ho, és un carregament més d'autocensura.
Publicar un comentario